Menys places universitàries o matrícules més cares: com repartim les oportunitats?

Eixams de gratacels, ascensors de vidre, trànsit incessant: un bullici en general. "Escolti, i tot això qui ho paga?", preguntava un Josep Pla descompassat davant l'excés d'abundància de Nova York. Penseu que a l'Empordà l'edifici més alt, amb el permís de l'església, era el far de Sant Sebastià.

No tinc clar si a les universitats públiques podem parlar d'abundància, però diria que va ser el professor Joan Tubau qui m'ho va revelar per primer cop: "recordeu que vosaltres pagueu uns 1.000 € per curs, però la vostra plaça en realitat val uns 10.000 € l'any. Valoreu-la, que els contribuents paguen la diferència". Era el meu primer dia d'universitat, a la Facultat d'Economia de la Pompeu Fabra, i he de reconèixer que em va deixar força indiferent. Potser estava massa nerviós pel primer dia de classe o, senzillament, no sabia valorar el preu de tot plegat. No gaires anys més tard, amb la primera declaració trimestral com a autònom, ja em va començar a preocupar.

Quan paguem la matrícula d’una universitat pública, només veiem una part de la factura. Però la part restant no desapareix, sinó que es finança majoritàriament amb diners públics. Alguns consideren que el sector públic (els contribuents) hauria de pagar més i altres que hauria de pagar menys. Però la pregunta sobre la qual intentaré reflexionar en les següents línies no és només qui ho hauria de pagar. En el debat també hi hem de convidar altres preguntes: què n’obtenim a canvi (tant com a estudiants com a societat) i si estem dedicant les places i els diners als usos més convenients.

01 · Preu per a l’estudiant

Què costa matricular-se en una pública catalana?

Matrícula de 60 crèdits, altres conceptes i import total a les universitats públiques catalanes.

El curs 2026–27, el Decret 96/2026 fixa un preu únic de 17,69 euros per crèdit de primera matrícula als graus dels centres propis de les set universitats públiques presencials. Un curs de 60 crèdits (el que seria un any) costa, per tant, 1.061,40 euros abans dels altres conceptes i dels ajuts. La tarifa docent és la mateixa encara que el cost de formar un estudiant o la qualitat no sigui igual en totes les titulacions.

A la majoria d'universitats, la categoria "altres conceptes" es compon de 69,80 euros de gestió, 70 de suport a l’aprenentatge i 1,12 d’assegurança escolar. A la UAB, els estudiants que fan pràctiques han de contractar una assegurança complementària de 4,02 euros, no inclosa en l’exemple. A la UdL, el suport costa 81,93 euros; a la URV s’hi afegeix una assegurança obligatòria de 4,29 euros. A la UPC cal comprovar el règim: amb dues matrícules quadrimestrals, el mateix curs de 60 crèdits pot sumar 1.241,60 euros. Alguns graus de la UPF tenen 61 o 62 crèdits a primer i, per això, la factura real no coincideix amb aquest exemple normalitzat.

El que efectivament paga l’estudiant pot arribar a ser inferior si pot accedir a una beca. Amb els preus arrodonits oficials de la beca Equitat 2026–27, per exemple, 60 crèdits nous costen 212,40 euros al tram 1 i 318,60 al tram 2, sense incloure gestió, suport i assegurances. La beca general també pot cobrir la primera matrícula si es compleixen els requisits. Però aquests descomptes no redueixen el cost total de l’ensenyament: canvien qui l’assumeix.

02 · Cost i finançament públic

Què hi posen els contribuents?

Pressupost anual per estudiant com a aproximació als recursos universitaris, no al cost docent exacte d’una plaça.

Ja sabem quant paga un estudiant. Però per completar la imatge ens falta aproximar la part que cobreixen els contribuents. Cada universitat descriu molt bé el preu de la matrícula que ha de pagar un estudiant, però no he trobat una estimació comparable i desglossada per universitat i titulació del cost docent i de la part que assumeix el sector públic.

Hi ha, això sí, una referència oficial que convé contrastar amb un resguard de matrícula actual: l’article 5.2 del Decret 96/2026 estableix que el resguard ha d’indicar quin percentatge representa el preu abonat respecte de la mitjana del cost per crèdit del conjunt del sistema universitari. Aquesta referència, però, no és un desglossament del cost de cada universitat o titulació.

De manera que he optat per fer una aproximació: dividir el pressupost anual de cada universitat entre el nombre total dels seus estudiants. És una mesura dels recursos anuals per estudiant, no del cost docent exacte d’una plaça. Les universitats també fan recerca, formen doctorands, mantenen equipaments i presten altres serveis. Els estudiants es poden beneficiar d’aquests equipaments i del prestigi derivat de la recerca. Per això em sembla una referència útil per dimensionar els recursos de la universitat, sempre que no la confonguem amb el cost exacte d’un curs.

Prenem el cas de la UPF per tal de posar aquestes xifres en perspectiva. El pressupost anual per estudiant és de 14.573,39 euros: 7.771,96 corresponen al finançament previst de la Generalitat i 6.801,43 a la resta d’ingressos, els quals inclouen la part pagada per l'estudiant, ingressos d’empreses, donacions, serveis, lloguers i altres fons públics. La matrícula orientativa de 60 crèdits nous de grau, amb els altres conceptes inclosos i sense ajuts, és de 1.202,32 euros: equival al 8,25% d’aquest pressupost anual per estudiant.

Aquestes xifres també ens ensenyen que, si bé els estudiants de les diferents universitats paguen essencialment el mateix, el percentatge del que paguen sobre el pressupost anual per estudiant no és el mateix. La matrícula orientativa d’un estudiant de la UAB equival al 10,04% d’aquest pressupost, mentre que a la URV equival al 13,73%. Com hem vist en l’exemple anterior, la UPF disposa d’un pressupost més elevat per estudiant que la URV, però no podem saber quina part de la diferència es destina a la seva formació. Això convida a preguntar-se per què algunes universitats disposen de més recursos per estudiant que altres i, sobretot, si aquests recursos impliquen un retorn més elevat per a l’economia.

Però centrem-nos en la pregunta d’aquesta secció: quina part assumeixen els contribuents? La categoria «resta del pressupost» mescla altres fons públics, pagaments dels estudiants i ingressos de procedències diverses. Els ingressos propis són recursos de la institució, però no equivalen automàticament a diners aportats mitjançant impostos. Per tant, si la matrícula de la UPF equival al 8,25% del pressupost anual per estudiant, no podem dir que els contribuents paguen la resta. Per respondre la pregunta, cal distingir els ingressos segons el seu origen per tal d'identificar correctament la part que prové únicament dels impostos. Però enlloc he pogut trobar aquest desglossament per cada universitat.

Tot i aquestes limitacions, podem donar una resposta aproximada. A la UPF, les transferències que podem identificar clarament com a públiques representen el 75,86% del pressupost del 2025. Per tant, aproximadament tres de cada quatre euros del pressupost provenen del sector públic. Si assumim que la formació dels estudiants es finança en una proporció semblant al conjunt de la universitat, podem prendre aquest percentatge com una aproximació de la part que assumeixen els contribuents. Aquesta hipòtesi no permet determinar la subvenció exacta de cada plaça: algunes activitats, com la recerca, poden tenir una estructura de finançament diferent.

03 · Places i criteris d’accés

Què preferim: places per a tothom o només per als més qualificats?

Accés, recursos limitats, inserció laboral i criteris per decidir quines places oferim i com les assignem.

Ara que ja hem aproximat què paguen els estudiants i quina part del pressupost de les universitats públiques catalanes prové del sector públic, és un bon moment per preguntar-nos si aquest repartiment és l’adequat. Però, abans de respondre, hem d’aclarir què entenem per "adequat".

En economia, no hi ha una solució que sigui la millor independentment de l’objectiu que perseguim i dels recursos disponibles. Si volem que el major nombre possible de persones pugui estudiar a la universitat, hem d’analitzar quines mesures ho faciliten, com afecten els estudiants i les universitats, i quines conseqüències tenen per al conjunt de l’economia. També hem de considerar-ne el cost d’oportunitat: els recursos que hi dediquem no els podrem destinar a altres necessitats. I, per descomptat, què passaria si l'objectiu fos un altre.

Personalment, em sembla un objectiu defensable ampliar l’accés a la universitat i procurar que els estudiants assumeixin el menor cost possible, sense descuidar la qualitat de la formació ni els recursos necessaris per oferir-la. No oblidem que els estudiants, gairebé per definició, acostumen a ser pobres ja que no tenen gaires recursos propis. Per tant, voldria evitar que algú en quedés exclòs perquè la seva família no s’ho pot permetre. Aquest serà el punt de partida del debat que segueix.

Ara bé, facilitar l’accés implica necessàriament oferir més places de totes les titulacions? O també hem de tenir en compte què ofereix cada grau als estudiants i a la societat? I què passa amb la meritocràcia? Els recursos són limitats i, per tant, les places que podem finançar també. Això obliga a establir criteris per decidir quines places oferim i com les assignem als aspirants.

Quants titulats treballen d’allò que han estudiat?

La qüestió és rellevant perquè ens pot ajudar a identificar possibles desajustos entre la formació universitària i el mercat laboral. Per aproximar-nos a aquesta pregunta, l’informe d’inserció laboral d’AQU del 2026 recull si els titulats fan funcions específiques del grau a la feina analitzada un cop enllestits els estudis. La taula mostra el percentatge que declara fer-ne en cada àmbit. És una aproximació a treballar d’allò que s’ha estudiat, però no és una taxa d’ocupació ni un percentatge sobre tots els estudiants que van començar el grau.

La diferència és notable: a Salut, el 86,8% declara fer funcions pròpies del grau en la feina analitzada; a Humanitats, el 56,5%. Això no vol dir que els graus en Humanitats siguin innecessaris, però ens pot estar assenyalant que o bé aquests graus no estan formant correctament els estudiants amb les qualificacions que el mercat laboral necessita o bé el nombre de graduats en aquests graus és més elevat que la demanda del mercat.

Una plaça aquí pot ser una oportunitat menys allà

Amb recursos públics limitats, mantenir places en una titulació té un cost d’oportunitat: aquests recursos no es poden destinar simultàniament a ampliar altres estudis o a cobrir altres necessitats públiques. Si hi ha candidats que queden exclosos de titulacions amb bones perspectives laborals mentre mantenim una oferta elevada en estudis amb un desajust persistent, em sembla raonable preguntar-nos si estem distribuint bé les places que financem entre tots.

Ara bé, aquest argument no demostra, per si sol, que una plaça menys d’un grau permeti crear una plaça més d’un altre. Cal comprovar quins recursos es poden reassignar i quant costa ampliar cada titulació. Altonji i Zimmerman (2019), amb dades de les universitats públiques de Florida, troben que formar un graduat d’Enginyeria costa aproximadament el doble que fer-ho en camps de cost baix com Empresa. És un exemple de per què no podem comparar només salaris: també importa quant costa obtenir aquests resultats.

Podem adaptar les places a la demanda laboral?

La idea ja té precedents. Segons l’OCDE (2024), Dinamarca limita les admissions per camp d’estudi a partir de l’atur dels graduats, especialment dos anys després de titular-se. Això no demostra que el sistema danès sigui òptim. La mateixa OCDE adverteix que basar-se en informació passada pot fer que les decisions arribin tard davant de noves necessitats.

Un treball de Conzelmann i coautors, revisat l’agost del 2026, estudia com les universitats nord-americanes responen als canvis de demanda laboral. Troba una resposta significativa en els titulats i els crèdits cursats, que acostuma a augmentar amb el temps. Hi intervenen tant les decisions dels estudiants com les limitacions d’oferta de les institucions. És un document de treball, no una regla demostrada sobre quantes places hauria d’oferir cada grau català.

Per tant, vull explorar una oferta de places revisable, però no una que canviï mecànicament segons les vacants d’un sol any. Els estudiants que entren avui acabaran d’aquí a diversos anys. Hauríem de combinar la inserció de diverses promocions, les necessitats futures de professionals, els costos d’ampliar cada grau i els beneficis socials de la formació. La demanda dels estudiants per cursar una carrera i la demanda laboral dels seus futurs titulats són dues coses diferents.

04 · Retorn dels estudis

Un salari baix és un perjudici per a la societat?

La titulació escollida i l’accés a la universitat poden tenir retorns diferents segons la persona i l’alternativa.

La recerca econòmica sí que mostra que triar titulació importa. Kirkebøen, Leuven i Mogstad (2016) aprofiten els llindars d’admissió a Noruega per comparar persones amb notes molt semblants que accedeixen a carreres diferents. Troben diferències importants en els ingressos causades pel camp d’estudi. Però el resultat depèn de l’alternativa: no és igual cursar un grau en lloc d’un altre que abandonar els estudis o anar a una privada.

També cal distingir el retorn de l’estudiant mitjà del de qui quedaria exclòs per una retallada. A Florida, Zimmerman (2014) troba que poder entrar en una universitat pública genera un augment dels ingressos del 22% entre vuit i catorze anys després d’acabar la secundària, entre aspirants amb notes just al voltant del llindar d’admissió. No estudia Catalunya, però adverteix que una nota més baixa no implica que estudiar sigui una mala inversió. Tampoc permet extrapolar aquest benefici a una expansió massiva de places.

05 · Una proposta per discutir

Menys places o matrícules més cares?

Subvencions, notes d’accés i inserció laboral: una regla orientativa que caldria contrastar amb més dades i altres objectius.

A partir d’aquestes dades i estudis, us proposo la següent mesura: oferir matrícula gratuïta —o altament subvencionada— als estudiants amb millors notes d’accés i que la resta assumeixi el cost complet si volen cursar el grau de totes maneres. Ho plantejo per a tots els graus, no només per als de pitjor inserció laboral. El percentatge de places subvencionades es podria vincular al percentatge de titulats que aconsegueixen una feina en què desenvolupen funcions relacionades amb el grau. Si, per exemple, els graduats d'Enginyeria Industrial tinguessin una inserció laboral del 80% en feines relacionades amb els estudis, s’oferiria el 80% de places subvencionades als estudiants admesos amb millors notes d’accés al grau d'Enginyeria. És un exemple hipotètic i una regla que proposo explorar, no una proporció òptima demostrada.

Per aplicar aquest criteri, els responsables del sistema universitari haurien de disposar de dades adequades sobre la trajectòria laboral dels titulats de cada grau. Hauríem de saber quants titulats treballen fent funcions relacionades amb els estudis, transcorregut un mateix nombre d’anys des de la graduació, per poder comparar els resultats i orientar les decisions.

Una inserció baixa, però, no implicaria necessàriament que hi hagués poca demanda de professionals d’aquell àmbit. També podria indicar que el grau està poc ajustat a les qualificacions que necessiten les empreses i les institucions. Per tant, abans de reduir-ne les places subvencionades, caldria investigar si el problema és un excés de titulats, una formació poc adequada o altres factors. En alguns casos, la resposta podria passar per revisar el contingut del grau, no simplement per formar menys estudiants.

També hem de tenir present que els beneficis de la universitat no es limiten als qui hi estudien. Moretti (2004) estudia la relació entre la proporció de graduats universitaris d’una ciutat i els salaris dels seus treballadors als Estats Units. Els seus resultats indiquen que una població més formada pot afavorir també els salaris de persones que no tenen estudis universitaris. Per tant, una titulació podria generar beneficis per al conjunt de la societat que no quedarien reflectits en la inserció laboral dels seus graduats.

La intenció, per tant, seria orientar el finançament públic segons el rendiment acadèmic i les sortides laborals. Els graus amb millors perspectives tindrien una proporció més elevada de places subvencionades; en els de pitjor inserció, aquestes quedarien reservades a un grup més reduït d’estudiants amb les millors notes. El nombre total de places, però, el decidiria cada universitat segons la seva capacitat real d’oferir-les amb una qualitat adequada: professorat, aules, equipaments i places de pràctiques disponibles.

En aquesta proposta, correspondria al Parlament, com a representant dels contribuents, decidir el pressupost públic total destinat al sistema universitari. Les universitats haurien de fer compatibles les seves decisions sobre places amb aquest finançament i amb els ingressos aportats pels estudiants. Oferir més places no donaria dret automàticament a rebre més diners públics: si l’ampliació comportés més places subvencionades, caldria trobar-hi encaix dins del pressupost aprovat.

Algunes limitacions

El primer problema és que un estudiant amb recursos podria pagar malgrat tenir una nota inferior, mentre que un altre amb millor nota, però fora del grup becat, podria quedar-ne exclòs per manca de diners. Per tant, el model no seleccionaria només segons la preparació acadèmica: per a la resta també comptaria la capacitat de pagar. Aquesta possibilitat entra en tensió amb l’objectiu inicial d’evitar que algú quedi fora per la renda familiar.

Les notes, a més, estan relacionades amb l’entorn familiar. A Via Universitària IV (2023–2025), figura 5, la nota mitjana d’accés és de 9,7 sobre 14 entre estudiants d’origen social baix i de 10,6 entre els d’origen alt. És una associació descriptiva entre estudiants matriculats de la Xarxa Vives, no una prova causal ni una mostra exclusiva de Catalunya. No invalida les notes com a criteri, però ens obliga a preguntar-nos quines desigualtats prèvies podria reproduir una subvenció basada només en l’expedient.

També hem de distingir entre tenir un bon expedient i beneficiar-se més d’una beca. En un experiment a Nebraska, Angrist, Autor i Pallais (2022) estudien beques per a aspirants amb necessitat econòmica. Entre els qui volien cursar estudis de quatre anys, la beca augmenta la graduació al sisè any en 8,4 punts percentuals. L’efecte és especialment gran entre estudiants amb puntuacions de prova inferiors a la mediana. És a dir: una beca pot canviar més la trajectòria d’algú amb dificultats que la d’algú que estudiaria igualment sense rebre-la.

De fet, hi ha evidència que el preu dels estudis condiciona l’accés a la universitat. Dynarski (2003) estudia l’eliminació d’un programa d’ajuts als Estats Units i estima que una subvenció de 1.000 dòlars de 1998 augmenta la probabilitat d’accedir a la universitat en uns quatre punts percentuals. Això vol dir que les beques no només abarateixen els estudis als qui s’hi haurien matriculat igualment, sinó que també poden permetre estudiar a persones que, sense l’ajut, no ho farien.

A més, aquestes subvencions poden acabar recuperant una part del seu cost a través dels impostos. Denning, Marx i Turner (2019) estudien els ajuts federals Pell Grant als Estats Units i troben que rebre una subvenció més elevada augmenta la probabilitat de graduar-se i els ingressos posteriors entre els estudiants de renda baixa que analitzen en universitats de quatre anys. Segons les seves estimacions, els impostos addicionals associats a aquests ingressos permetrien recuperar la despesa pública en deu anys. És un resultat que cal interpretar dins del context estudiat, però que ens recorda que el cost d’una beca per als contribuents no és necessàriament igual al seu import inicial.

Restringir l’accés també pot tenir costos importants. Bleemer i Mehta (2022) estudien un llindar de notes per accedir a Economia a la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz. Els estudiants que el superaven per poc obtenien ingressos inicials un 46% superiors als que haurien obtingut cursant els seus graus alternatius. Eren candidats al límit d’admissió, no els millors expedients. No és una xifra extrapolable a Catalunya, però qüestiona que només valgui la pena finançar els estudiants amb les notes més altes.

En aquesta mateixa línia, Zimmerman (2014) estudia els estudiants que es trobaven just per sobre i per sota del llindar d’admissió d’una universitat pública de Florida. Els seus resultats indiquen que accedir a la universitat augmenta els ingressos un 22% entre vuit i catorze anys després d’acabar l’educació secundària. Els beneficis són especialment grans entre els estudiants de famílies amb menys recursos. Per tant, limitar les places subvencionades als millors expedients podria deixar fora persones per a les quals estudiar a la universitat tindria un retorn considerable.

Encarir graus tampoc és un filtre neutral. Stange (2015) estudia preus diferenciats als Estats Units i mostra que poden alterar la composició de titulacions escollides, amb riscos per a grups infrarepresentats. En canvi, Andrews i Stange (2019) troben que, després de la desregulació texana, els estudiants de renda baixa es desplacen relativament cap a programes de més retorn, en un context de canvis en ajuts i oferta. Cal mirar el preu després de beques i el conjunt de la reforma, no només la tarifa.

Tot plegat suggereix que, abans d’aplicar una política d’aquest tipus, hauríem de saber no només quants titulats troben una feina relacionada amb els estudis, sinó també quants estudiants deixarien de matricular-se si augmentés el preu, quins ingressos deixarien de percebre i quins beneficis perdria el conjunt de la societat. No són qüestions fàcils de quantificar, però són necessàries si volem determinar quines subvencions val la pena mantenir, ampliar o reduir.

Per descomptat, informar millor els estudiants abans d'escollir què estudiar també és decisiu. En un experiment amb aspirants xilens, Hastings, Neilson i Zimmerman (2015) mostren que facilitar informació sobre costos i ingressos dels titulats redueix la demanda de carreres de baix retorn entre estudiants de renda baixa i millora la persistència. Abans de decidir per ells, hauríem de comprovar si saben quines perspectives tenen.

06 · Conclusió

Qui ho paga, què financem i per a qui?

Una matrícula assequible reparteix el cost; decidir què financem exigeix considerar accés, resultats i beneficis socials.

Una matrícula assequible no fa desaparèixer el cost de la universitat: en trasllada una part als contribuents. Per tant, defensar que estudiar sigui accessible també ens obliga a preguntar-nos quines places convé finançar i quin retorn n’obtenen els estudiants i el conjunt de la societat.

He plantejat una possible manera d'assignar les subvencions segons les notes d'accés i la inserció laboral, però hem vist que aquests criteris, per si sols, no garanteixen ni l'eficiència ni la igualtat d'oportunitats. Caldrien més dades per determinar si aquesta proposta és convenient o si existeixen alternatives millors. Al capdavall, la pregunta de Pla semblaria resolta, però no n'hi ha prou amb saber qui ho paga: en un context de dèficits públics creixents ens hem de preguntar què volem finançar i per a qui.

Torna a la categoria Educació, consulta la metodologia editorial o visita la portada de L’Ardit.